Bertus Companyó, el teva darrera volada.

Amic Bertus la teva darrera volada ha estat infinita. Ara la teva vida és volar perquè la teva il·lusió de volar era estimar. Tu estimaves molt. M’ho vas demostrar i ho vaig viure. La paraula amor no tenia aturador perquè el teu cor tampoc el tenia. El temps ha aturat el teu cor però l’eternitat respecta la teva volada que és sublim per què quan aprenies a volar en el temps la teva vida era creativa. El gran teatre de la vida. I era immens el teu teatre i la teva dramatúrgia. És veritat que alguns moments eren difícils d’entendre perquè, potser, les ales dels altres no eren tan potents com les teves. La teva dramatúrgia, que esdevenia com era el teu vol, per intensa, no era fàcil, per metafòrica era rica però no arribava prou, per humana es teixia amb els fils d’or de l’orfebre de l’amor, el cor. Bertus moltes vegades em vas dir no deixis mai de volar i és un consell que no vull perdre i compleixo. Tu, des d’el més enllà, controlaràs els nostres vols, i el recor del teu somriure certament ens ajudarà a ser ocells que volen vers l’infinit. Quan la teva malaltia t’aclucava els ulls del cos i t’obria els de l’ànima, les teves paraules eren sempre missatges d’un futur millor. Bertus, m’agrada recordar-te actuant en un escenari, m’agrada recordar-te prenent un café i m’animaves a no defallir i volar, tinc en el cor una recança d’un projecte que ha estat impossible. I tinc en el meu escriptori un treball que tu vas millorar i encara no ha estat presentat en cap escenari. La malaltia va impedir que moltes idees esdevinguèssin un missatge teatral a les persones que no perden el desig de volar. Volar per a tu era estimar. Ara no estimes, perquè ets amor. Des d’on siguis, jo crec on ets, fes-nos l’ullet, per desitjar ser bons actors en el teatre de la vida. Bertus, no et dic adeu, et dic fins sempre. A l’ternitat ens trobarem, sí, per què el teu amor era sincer i verídic, no hi havia odi. Una abraçada des del cor.