L'objectiu d'aquest blog és una passejada cultural pel món de la poesia i del teatre i conèixer la creativitat poètica de casa nostra.

dimecres, 31 de maig de 2017

La poesia signe d’independència i llibertat

Viure poèticament és sinònim de llibertat perquè és l’assoliment d’un desig que obre la ment i referma la voluntat. El desig d’una persona és la força de l’orientació de la seva vida i palesa la normalitat de les accions humanes. Sense desig no hi ha millora cultural. Ser és l’assoliment d’un voler. I la cultura és arma bàsica de la configuració social. La voluntat al servei de les relacions humanes que es converteixen en col·lectivitats definidores d’identitats. I una col·lectivitat amb identitat pròpia i diferent és la base indispensable que dóna dret a ser independent i a definir-se estat responsable de la seva realitat històrica. Tots els pobles tenen la poesia que defineix la seva identitat i a la pell de brau la incidència poètica palesa camins paral·lels a Catalunya i a Espanya. Dues poètiques diferents que han definit dues cultures també diferents. Les primeres manifestacions poètiques de la literartura espanyola tenen arrels gallegues i les catalanes són occitanes. Els orígens manifesten diferències i drets a ser. És senzillament la manera d’actuar de la naturalesa. I les seves essències milenàries continúen vigents en el segle XXI. Les mútues influències que poden detactar-se en ambdues literatures no impliquen unificació sinò simplement el diàleg intercultural que fa avançar ambdues cultures, no unificar. La unificació és la mort d’una d’elles i conseqüentment un emprobriment cultural de la humanitat. La presència al món de la poesia catalana és una demostració de la veritat i realitat d’una col·lectivitat diferenciada amb capacitat cultural per crèixer amb bona harmonia i, a la vegada, contribuir a l’avenç cultural dels altres pobles amb que es relaciona. La poesia catalana és i vol ser. En els nostres dies, quan un percentatge majoritari dels catalans proclamen obertament la seva voluntat de ser un estat europeu, l’ADN català té en la poesia aquella  saó que alimenta les plantes del seu jardí i esclaten plenes de llum i color en la primavera amb una potent manifestació de vida. La poesia en totes les seves manifestacions artístiques des d’els trovadors i joglars fins als poetes dels nostres dies sempre han conreat i saonat la llibertat de ser poble independent. I aquesta imatge que han passejat arreu és imborrable i un testimoni inquestionable del desig de llibertat. Si fessim un recorregut per la història de la poesia catalana trobartiem molts poemes que com “Les campanes de Sant Honorat” proclamen des de l’esclavatge el seu dret de ser, estar i fer en llibertat. I als nostres dies, a ple segle XXI, la poesia amb respecte però amb fermesa defensa el dret de ser l’art de la paraula de la Nació Catalana. En el món de la poesia popular és encoratjador el gran nombre de poetes, homes i dones, que amb la senzillesa del seu vers entonen himnes i reclamen  llibertat. I en aquest clam si escolten també veus d’altres pobles de la pell de brau que allarguen la mà a Catalunya. Amb aquestes simples paraules m’agradaria encoratjar i fer arribar la meva veu a tots els catalans i catalanes perquè ara més que mai omplin de poemes de llibertat els carrers i places i amb simpatía i amistat eixamplin la sardana amb poetes valencians, mallorguins, aragonesos, andalusos, gallecs, vascos, extremenys i castellans. Que les diferents llengües de la pell de brau defensin amb la seva peculiar poesia la llibertat de tots els pobles. Es diu que la poesia és de minories, però la història ens recorda que les victòries culturals les guanyen les minories. Per què l’estat no vol sentir parlar de referéndum català, com tampoc un referéndum de tot l’estat? Per què té por de les minories que culturalment en l’estat espanyol se senten menystingudes i arreconades. Però defensant el seu dret a la llibertat, juntes, poder esdevenir majoria. La poesia a tots els pobles és l’arma cultural de la creativitat. Creativitat catalana, gallega, andalusa, aragonesa, valenciana, extremenya, castellana, basca. Imagineu una trobada de les llengües que es parlen a Espanya en defensa de la llibertat?

dilluns, 29 de maig de 2017

Agermanament poètic d’un recital

El pati-jardí del Restaurant La Salut de Parets del Vallès fou l’espai d’una trobada de les entitats poètiques RIMATERRÀNIA de Barcelona i NIU D’ART POÈTIC de Parets del Vallès. Els rapsodes i poetes d’ambdues entitats feren gaudir als assistents amb els millors poemes dels seus repertoris, fossin pròpies o alienes les poesies. L’ambient respirava l’aire creativa de la poesia que en el jardí del Restaurant la Salut il·luminava amb una llum més clara i un cromatisme més viu la projecció transcendent de l’ésser humà. I en aquesta creativitat hi participava la música amb els sons del violí de la paretana Martina Serra i del guitarrista dels amics que ens vistaven, Sr. Jana. La temperatura ambient acompanyava la trobada com un rapsode més que feia lluir el gran missatge de la natura. Per què la importància d’un recital es mesura per la llum que aporta als camins del dia a dia de la vida. No es pot oblidar, i els amics i amigues de la poesia del recital ho palesaven cadascú amb el seu estil, que la poesia per la seva condició de factor creatiu de la història urgeix dels seus seguidors que siguin sols i estrelles lluminoses per bastir una convivència més harmónica i feliç. El gaudi de la capacitat poètica viscut uns instants és el missatge que demana continuitat, perquè alló que volen les persones és la pau. I un recital com el que comentem no tenia altre objectiu. Els amics i amigues de Rimaterrània obsequiaren amb el seu llibre DIBUIXANT POEMES, un testimoni literari demostratiu que el poema més important que es dibuixa és la imatge de cada persona. I una bona imatge porta a una convivència comunicativa, creativa i amistosa com la celebrada al Restaurant La Salut de Parets. Un brindis final de festa ajudava a compartir noves experiències com la viscuda i el Niu d’art continuarà amb la seva política literària alimentant el desig poètic de tots els paretans. 

divendres, 12 de maig de 2017

Poesia solidària

La solidaritat, valor social que defineix la qualitat dels col·lectius humans, sortosament gaudeix de milers de maneres de manifestar-se i el leimotiv d’una d’elles  és la poesia. La poesia, art,  la paraula que mistifica el pensament i la passió en la configuració de la persona i poesia com a realitat viva en quan la persona és en ella mateixa poesia amb capacitat de sublimar i projectar a l’infinit les seves accions. La poesia escrita i tramesa oralment esdevè diàleg solidari en les reunions de lectures de poemes que inviten a un posterior intercanvi d’opinions i també quan esdevé la protagonista d’espectacles amb objectius solidaris de pau, ajuda al necessitat i missatgera de vivències compartides. A  casa nostra es multipliquen per la seva solidaritat les trobades poètiques i darrerement trobades per col·laborar amb ONG que treballen per salvar persones que fugen del seu país i exposen la seva vida en embarcacions sense garanties de satisfer els seus objectius. I la poesia, què hi pot fer amb recursos més aviat pobres? Molt hi pot fer, treballar per crear consciència de la urgència actual en defensa de la vida. La poesia pot i ha d’esdevenir aquell corcó que rossega la consciència política recordant-li que comet un crim de lesa humanitat si no es treballa en veritat i justicia per la pau universal. En l’organigrama del model de convivència de la humanitat, la responsabilitat recau sobre els polítics, siguin de dretes, d’esquerres o de centre, la vida de les persones és, les tendències només han de tenir un objectiu, la vida íntegra. I en aquesta tasca de consciènciació la poesia hi té molt a dir. Però pateix un risc, la seva presència és minoritària i la seva acceptació per part del poder només té un valor, la seva capacitat de recaudar diners. I és trist. Però al costat de la poca valoració de fet per part dels poders, hi descobrim la voluntat de moltes persones que creuen en la poesia i defensen els seus valors en tots els camps. Parets del Vallès viurà demà dia 13 de maig de 2017 una trobada poètica a Cal Serra del Pedrò en la que les poesies esdevindran reclams de solidaritat, les idees motius de reflexió i el compartir l’experiència un model de convivència en la defensa de la dignitat de les persones. La capacitat creativa de l’ésser humà enyora la felicitat i la desitja, i el desig posa en acció tots els motors de la maquinària de la vida per assolir-la malgrat els paranys i dificultats que una certa malícia humana escampa pels camins de l’existència. És necessari que tothom sigui conscient del poeta que ell és.

dimecres, 10 de maig de 2017

Poesia a les xarxes



Francament il·lusiona la presència poètica a les xarxes. La creativitat dels i les poetes palesa les essències de l’humanisme des de la passió i també amb l’equilibri de la raó. És l’existència humana amb projecció universal. Òbviament no tots els poemes gaudeixen dels grans valors literaris, que els diferencien de la poesia d’elit, però tots insinúen un gran humanisme. Predomina, és veritat, aquella poesia de picardia erótica que reivindica la creativitat femenina. Des d’un erotisme subtilment embolcallat a aquell més obert i directe que desperta la passió davant les nueces humanes. I en aquestes manifestacions estimades poesia s’hi endevina una voluntat de respecte al cos humà. La saviesa de la naturalesa ha dotat el cos d’humà d’una sensibilitat de capacitat indefinida convertint la pell i els òrgans en factors de relació amb incidències múltiples en la convivència. Alló que la naturalesa ha fet mereix el màxim respecte i per a palesar-ho el ser humà no és nomès sensible passional sinò que a la vegada és raonable intel·lectualment. No debades, la poesia en la seva perfecció hi palesa l’exercici passional regulat pel raonament intel·lectual. Extraordinàriament la manifestació poètica esdevé el fruit del conreu en la configuració de l’ésser humà integral. Les facultats i capacitats humanes estan al servei del tot i la poesia esdevé un equilibrador molt especial. L’experiència ens ensenya que la capacitat poètica la pot desenvolupar un científic en qualsevulla dels seus camps; un humanista estudiós de la llengua i les seves modalitats expressives i els moviments socials; un treballador que expressa mecànicament els seus sentiments; una persona gran i una infantil. I en aquest subtil i ampli ventall d’expressió poètica la història al llarg dels temps hi ha plantat diferents fites en la gran pista de la humanitat.
Fites totes interessants, independents del valor artístic que els barems literaris atribueixin a cada poema. Des de la senzillesa a la sublimació alló veritablement important és la presència de la veritat i la justícia del ser humà. Per què la millor poesia és la vida de les persones, mirall en el que descobreixes la personalitat. Sortosament seguir la poesia, que es presenta a les xarxes, és una invitació a enriquir la pròpia imatge. I ho és perquè del coneixement de la poesia més propera neix el desig d’assolir la poesia més valorada. Sortosament a les xarxes també es parla i molt de la gran poesia i molts del recitals es basen en els poemes dels grans poetes de la literartura del país i universal. Una realitat que l'exercici poètic és un configurador social equilibrador per què és passió i raó.

diumenge, 7 de maig de 2017

La jaula de las locas



El grup XAMBA TEATRE, de Lliçà d’Avall, dirigit per Mónica Luchetti, va fer viure una bona estona als amics del teatre. Obra del dramaturg francés Jean Poiret estrenada l’any 1973 en un ambient de cabaret en el que l’homosexualitat palesa la veritat del ser humà independentment de la seva ideologia i tendències polítiques. Adaptada a l’ambient espanyol, dos homosexuals regenten un local d’oci a Sitges quan la visita del fill, enamorat de la filla d’un ultraconservador, provoca una situació de sentiments enfrontats que haurien de conciliar-se sense renunciar a res. I és precisament aquest enfrontament viscut amb entreactes de les ballarines del local, que crea una trama de situacions còmiques en la que s’hi palesa el rerefons de l’humanisme de cada personatge. Els ambients generen situacions en les que les persones es veuen en la necessitat de comportaments plens d’humanisme per arribar a solucions de bona convivència. En la comicitat de l’obra s’hi respira el dret de passar-ho bé malgrat el fonamentalisme polític i religios dels ultraconservadors i també el desig de demostrar que també són persones de dret els homosexuals en el seu progressisme extrem. I en aquest diàleg entre vestidors hi juguen un paper important les noies del grup de ball que lluint les seves característiques físiques entronquen el físic i el psíquic en la integritat personal. El gaudir de les belleses físiques al compàs de la batuta psíquica pot esdevenir art de  convivència i és precisament en aquesta circumstància on acaben fusionant-se el conservadorisme per ultra que sigui, amb el progressisme ideològic per més extremista que vulgui manifestar-se. Una dramatúrgia d’entreteniment amb un missatge d’humanisme extraordinari demostrant que la intel·ligència entre les persones és possible quan hi ha voluntat i amb un diàleg amb moments difícils, però diàleg, les solucions es troben. Un espectacle molt ben presentat pel grup teatral de Lliçà d’Avall amb un notable professionalisme desde la voluntat d’aficionat.

dimecres, 3 de maig de 2017

La poesia dels escolars



Massa sovint ens obnubilem buscant els grans poetes, aquells que la Tele i els mitjans popularitzen i no tenim ulls per llegir el poema d’un infant. Amb molta sinceritat, fa molts anys que m’hi moc en aquest món i a mesura que m’hi endinso veig més clar la singuaritat i la sublimitat de la poesia dels escolars. Poso a la vostra consideració el poema d’una nena de Primer d’Eso, de Parets del Vallès, guanyadora en la seva categoria del primer premi del Concurs de Poesia orgnitzat pel Niu d’art de Parets del Vallès.
EL SENTIT QUE HO OCULTA TOT
Retirar-se no és rendirse,
ni està en contra, és agradir.
Canviar no és hipocresia
i esfondrar no és destruir.
Ser freds no és per falta de sentiments,
sinò per obsessió de decepccions.
Estar a soles no és apartar-se,
i el silenci no és no tenir que dir.
Quedar-se quiet no és per mandra,
ni per covardia, és per sobreviure.
Sumergir-se no és ofegar-se,
ni retrocedir és fugir.
A vegades, només a vegades…
cal aconseguir deixar-se anar.
Agafar-se ben fort al timó, comprendre,
deixar que corri, que el vent canvii.
Tancar els ulls,
tancar el cor.
Els dos darrers versos del poema són molt significatius de la gran lliçó humana que inspira tot el poema. Alló veritablement important és el missatge, no el  ropatge. Aquest poema i d’altres que anirè posant a la vostra consideració, és una demostració clara i contundent d’un diàleg intercultural entre generacions perquè la convivència esdevingui veritablement global. La grandesa de la persona no depen de l’edat. La meva experiència de quaranta anys d’ensenyament m’ha portat a la conclusió que hem de tractar de persones a tothom, independentment de l’edat. Als infants els hi agrada molt que se’ls hi tracti. Ens ho diu molt clar la nena autora del poema:”Agafar-se ben fort al timó, comprendre, / deixar que corri, que el vent canvii”. Ho sabem fer tot els humans? Sabem escoltar el missatge que cada dia ens porta el vent? Els canvis, que són necessaris, els escampa el vent i el vent no té edat.

dimecres, 26 d’abril de 2017

La poesia en la meva vida




Quan era jove, en la meva etapa d’estudiant, m’entusiasmava la poesia castellana de Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Lope de Vega, Tirso de Molina, Calderon de la Barca, que eren els autors que més ens explicaven i teniem més a l’abast. En l’etapa dels meus estudis eclesiàstics l’absència d’autors catalans era total. Un poeta escolapi, que més tard fou amic meu, m’obrí els ulls a una altra poesia, encara que ell escrivia en castellà, però la seva poesia respirava una emotivitat humana amb insinuacions místiques. Fou, una vegada acabada l’etapa d’estudiant, que vaig endinsar-me en la poesia catalana, malgrat la problemàtica política del temps dictatorial i va començar en el meu interior una conversió literària. Els meus primers poemes els vaig escriure en castellà i vaig tenir la gosadia de participar a les darreries dels anys cinquanta i inicis dels seixanta del segle passat a uns Jocs Florals de Barcelona. Fou amb aquesta circumstància quan el P.Ramon Castelltort em va animar a escriure i a no defallir perquè em va dir que la meva poesia havia de triomfar. Vaig continuar escribint però en català. No m’ha preocupat mai si tindria sort o no, m’animava a escriure el benestar del meu estat d’ànim que em causava l’escriptura d’un poema i en l’actualitat encara em marca la mateixa raó. La participació en concursos esdevé un leimotiv que m’anima i m’ho fa passar bé i aquest és el guardó més preuat. N’he assolit algun, no gaires, però la poesia és la meva vida i m’ensenya a estimar. El primer poema guardonat fou a Balaguer, fa uns quants d’anys, i el premi consistía en la publicació del poema seleccionat en un llibre amb els poemes escollits. Fou una injecció de moral. El segon guardó me’l donaren a Llinars del Vallès, el tercer a Caldes d’Estrach i el quart a Tona. Aquest guardons em donarem més confiança en mi mateix i aquesta confiança m’ha portat a la publicació dels següents llibres de poesia. ELS QUATRES DAUS DE LA VIDA, la vida és un joc en el que l’aigua, l’aire, el foc i el fang en són els daus, elements indispensables del ser humà. CÒCTEL DE L’AVI, un avi que enyora la seva infància i li agrada tenir esperit de nen. BUFA EL VENT, les diferents formes del vent són missatges de vida. ESTONES AMB EL MEU SILENCI, els records  de la vida ajuden a rejovenir la vellesa. GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLICS, una contemplació de l’amor humà a través de la Bíblia esdevenint transcendent, sublim. I el darrer SÓN ELLES, reflexions sobre les dones de la Bíblia i l seva aportació a tots nivells a la història.
La poesia des de la talaia de la meva senzillesa m’ha ensenyat i m’ensenya a valorar la vida també des de la vessant dels errors. I és precisament la contemplació del ser humà des de les seves limitacions i mancances que em porta a pensar en la seva grandesa perquè té un a projecció infinita, eterna. No entenc com una persona que viu poèticament, i tothom hi pot viure, s’acabi tot amb la mort. Intueixo que la mort és la porta que dóna pas a una altra vida poèticament perfecta. La grandesa de la creativitat humana rau en el fet de portar al món éssers que tenen un destí d’eternitat. És el gran poema de la vida.